Avui The Radio Dept. presenten el seu nou disc, Clinging to a scheme (2010), al Razz 3. La setmana passada vaig entrevistar Johan Duncanson, membre fundador i compositor principal, per a escriure un article sobre el concert a Time Out. Però penso que l’entrevista té gràcia sencera, i com que aquí no tinc limitacions d’espai, quí la teniu. Té un parell de moments una mica incendiaris, contra la indústria discogràfica en genaral i també contra el seu segell, Labrador, en particular.
Han passat quatre anys des que vau editar el vostre anterior disc, Pet grief (2006), i has explicat que heu trigat tant perquè no paràveu d’escriure cançons noves. Per què? No estàveu contents amb les que havíeu escrit? Perquè sou uns perfeccionistes?
Crec que el que ens passa és que ens avorrim de les nostres pròpies idees potser massa de pressa. El nostre ideal és gravar una cançó de seguida, de manera que no tinguem temps de donar-li massa voltes. Ens passem molta estona pensant i parlant de la cultura pop, sobre el grup i sobre diferents aspectes de la música, i volem sentir-nos orgullosos d’allò que llancem. Si volem acabar fent un disc hem de treballar de pressa abans que comencem a qüestionar-nos-ho tot.
Encara que vam trigar tres anys a acabar Clinging To A Scheme (vam començar a enregistrar-lo el gener de 2007 I el vam acabar per cap d’any de 2009), la majoria de les cançons les vam fer molt de pressa. No és que ens passéssim tres anys polint les mateixes cançons durant tres anys, el que feiem era compondre’n de millors, en comptes d’acabar cançons que teníem començades. Vam comptar 120 enregistraments entre el 2007 I el 2009. A penes ha quedat res al disc d’allò que vam enregistrar entre el 2007 i el 2008, i crec que ens haguéssim pogut allargar tres anys més fàcilment. Per sort no ho vam fer.
I sempre hi ha noves fonts d’inspiració, vam tenir una etapa Lovers Rock, una altra Felt, una altra en què escoltàvem hip-hop de finals dels noranta I principis dels noranta, I també hem escoltat molt Am I The Same Girl de Dusty Springfield i pop anti Thatcher com McCarthy i Style Council.
De vegades recupereu cançons que heu deixat inacabades?
Si quan ens adonem que una cançó no va en la direcció correcta l’abandonem prou de pressa, de vegades quan tornem a escoltar-la sembla que sigui d’un altre grup. I aleshores ens és més fàcil fer els canvis que calgui. Però tampoc ho fem molt, és més divertit crear una cosa nova.
Teniu idea de publicar un nou disc de seguida?
Encara no hem tingut temps de fer cançons noves, però el que no volem es que passin quatre anys més. El proper senzill inclourà un parell de cançons noves, però.
En algun moment el disc havia de ser un disc polític?
Vaig passar per una temporada en què només escrivia lletres polítiques, i en aquell moment semblava convenient incloure aquestes cançons al disc. Parlaven del govern de dretes suec, i eren força cíniques. Però bona part d’elles van acabar quedant-se pel camí perquè en vam fer d’altres que ens agradaven més. Segurament perquè eren més noves.
Què més teníeu al cap mentre treballàveu en el disc?
Hem tingut moltes idees diferents. La idea sobre quin tipus de disc volíem fer ha canviat diverses vegades en el procés. No sé quantes vegades hem tornat a començar gairebé des de zero, només mantenint una o dues cançons. Però volíem un so més cru que en el nostre últim disc. Això ho vam tenir clar de seguida.
Del disc s’ha dit que les noves cançons tenen influències post-punk, del krautrock i de l’ambient noise. Hi està d’acord?
Ha ha, aquestes són paraules de Labrador*, no nostres.
[(*) Johann no ha amagat mai que no té cap especial estima pel seu segell, ni molt menys pels grups que té en nòmina. Ups.]
A mi el que em sembla és que, mantenint l’essència de The Radio Dept., és un disc força eclèctic. Hi estàs d’acord? Tenies idea de fer-ho així?
Sí. Va ser una reacció vers el nostre anterior disc, Pet grief, que era molt tranquil i que més o menys mantenia la mateixa atmosfera al llarg de tot l’àlbum. Volíem fer un disc més variat quant a estil, tempo i atmosfera, i també que fos més cru, perquè Pet grief era molt net. Suposo que hem escoltat i ens ha inspirat molta música mal gravada.
A l’inici de Heaven’s on fire hi ha el sample d’una declaració de Thurston Moore en què afirma que cal destruir el procés pel qual el capitalisme s’està fent amb una cultura juvenil com la música. Què n’opines tu, del tema?
Molts grups i artistes treballen fora del negoci, estil DIY, penjant cançons als seus blogs i amb discos autoeditats. Per mi aquesta és la manera ideal de crear i consumir cultura popular. Pura i sense contaminar pel càncer capitalista. Si la gent continua creant alternatives a allò que les grans companyies discogràfiques proveeixen, aquestes mai no aconseguiran fer-se amb el control del tot.
Això és el que ens va fer començar amb The Radio Dept. i el que fa que continuem al peu del canó. El que passa és que sóc massa mandrós per fer totes les coses que has de fer quan tens el teu propi segell. És per això que tenim un contracte discogràfic, per evitar la paperassa i les trucades. Però sempre hem fet les coses de la mateixa manera, enregistrant la nostra música a casa en un simple PC, mesclant-ho nosaltres i fent les portades dels discos, els pòsters i les samarretes. Sense complicar massa les coses, de manera que puguem mantenir el control total.
De vegades has dit que The Radio Dept. no era ben bé un grup, que només fèieu cançons. Què vols dir amb això?
No sé ben bé com explicar-ho. D’una banda som persones tímides, i la gent dels grups de veritat no ho és. Els grups de veritat poden agafar una guitarra acústica i tocar coses com Stairway to heaven en qualsevol lloc. Els grups de veritat no creixen escoltant Bros i New Kids On The Block. Nosaltres només som uns amateurs jugant amb el pop i l’art.
Això té alguna cosa a veure amb el fet que us costi tocar en directe?
D’alguna manera sí, però no és que no ens agradi tocar, és més sobre allò que la gent espera de tu quan fas música. En un concert de The Radio Dept. la major part de la gent no és conscient de com d’estranys ens sentim quan pugem a l’escenari. Com n’és de poc natural i la por que fa de vegades. Després de vuit anys encara no ens hem acostumat a tocar davant del públic, i crec que mai arribarem a fer-ho. No hem nascut per a l’escenari, precisament. Però em dic a mi mateix que continuar fent-ho és crucial per aconseguir el que volem. Potser pot inspirar a algú altre a fer alguna cosa. I arriscar és important.
Dijous vam publicar el número 100 de Time Out Barcelona, on, a més de 
Fa un parell de setmanes vaig entrevistar 
