Versió BETA
Nom: Marta Salicrú aka Bonnie Parker
Bio: Coordinadora de les seccions de música, cinema i televisió de Time Out Barcelona i meitat del duo de punxadiscos Bonnie & Clyde
NME scannerfm.comAh! Què bé ens ho hem passat a l’Indietracks!!! Prometo crònica completíssima a finals de setmana, que dilluns començo vacances i d’aquí a divendres haig de deixar moltes coses tancades i no crec que tingui temps per fer-ho, però de moment us deixo un vídeo del moment més memorable de tot el festival: el moment en què The Pooh Sticks, que no tocaven des del 1993, interpretaven ¡per primera vegada a la història en directe! el seu primer senzill, On tape.
embedded by Embedded Video
YouTube Direkt
Va haver-hi gent em va posar una mica a parir quan vaig dir que la formació que va tocar a Cap Roig (exhaurint totes les entrades, les coses com siguin) fa no gaire no mereixien fer-se dir The Beach Boys (podeu llegir els meus motius i seguir la polèmica aquí).
Doncs bé, llegeixo a la versió digital de la revista Rolling Stone que els Beach Boys, ara sí, –vaja, els que queden vius, Dennis i Carl Wilson van morir fa molts anys– es podrien reunir.
Segons Al Jardine, membre fundador del grup, ell, Brian Wilson, Mike Love, Bruce Jonhston –aquests dos últims els únics que van tocar a Cap Roig– i David Marks (guitarra del grup menys d’un any entre 1962 i 1963), es podrien reunir per fer, com a mínim, un concert per cel·lebrar el 50 aniversari del naixement del grup.
Ara mateix, Wilson, Jardine i Love, els tres Beach Boys originals vius, fan gires per separat cadascun amb una formació diferent. Love és l’únic que gira sota el nom de The Beach Boys. I segons aquest article, darrerament la única comunicació entre els tres ha estat a través dels seus advocats: Love va demandar Jardine per fer gires sota el nom Beach Boys Family and Friends, i també va demandar el seu cosí Brian per mal ús del nom dels Beach Boys mentre promocionava el seu disc SMiLE. En el primer cas Love i Jardine van arribar a un acord, i en el segon, el jutge va desetimar la demanda.
La veritat és que el clima no sembla molt propici per a la reunió, i si finalment s’acaba produint, és difícil que arribi a casa nostra. Però vaja, que si arribés, no me la perdria per res del món. Aquests sí que serien els Beach Boys. Aquells altres? Ni parlar-ne.
Els suecs Love is All, un dels grups que tenia més ganes de veure a l’Indietracks, el festival anglès al qual me’n vaig aquest divendres, s’han caigut del cartell, snif.
En el seu lloc tocaran Tender Trap (foto), que, com el blog del festival ens recorda és el grup d’Amelia Fletcher, ex Talulah Gosh, ex Heavenly i ex Marine Research. Però als Tender Trap ja els vaig veure a l’Indietracks l’any passat (de fet em vaig fer una foto amb l’Amelia i tot ), i als Love is All (que van sorgir de les cendres de Girlfrendo), mai.
En fi , per sort encara ens quedarà tot això, us ho explico quan torni.
THE PAINS OF BEING PURE AT HEART / THE POOH STICKS / THE PRIMITIVES /TENDER TRAP / EVERYBODY WAS IN THE FRENCH RESISTANCE…NOW!
Allo Darlin’, Antarctica Takes It!, Ballboy, Be Like Pablo, Betty and The Werewolves, Boy Genius, Burning Hearts, The Blanche Hudson Weekend, The Callas, The Cannanes, The Cavalcade, Cineplexx, Cowtown, Clint Play People, David Tattersall, The Felt Tips, Foxes!, Internet Forever, The Give It Ups, The Hillfields, Jam On Bread, The Just Joans, La La Love You, Lime Chalks, Linda Guilala, The Loves, Mexican Kids At Home, Micktravis, The Middle Ones, TheMillipedes, MJ Hibbett & the Validators, Paisley & Charlie, Pale Sunday, The Orchids, Onward Chariots, Red Shoe Diaries, Sarandon, Secret Shine, Shrag, Springfactory, Slow Club, The Smittens, Socialist Leisure Party (solo set), The Specific Heats, Standard Fare, Stars In Coma, Stars of Aviation, The Sunny Street, This Many Boyfriends, Urbantramper, Veronica Falls, White Town, Winston Echo, Yokoko.
Fa 3 anys que no vaig al FIB, però hi vaig anar durant 10 anys seguits, i la veritat és que el primer estiu en què vaig deixar d’anar-hi, quan vaig quedar-me a Barcelona per veure l’Edwyn Collins al Summercase, em va fer bastanta cosa ser infidel a la que fins aleshores havia estat la meva cita festivalera favorita, el meu primer festival, per tots els records que hi tenia (al càmping, als concerts, a les carpes, al poble), i per la seva intensitat: el FIB és una experiència hardcore.
L’any següent, és a dir, l’estiu passat, ja no em va fer cap pena no anar-hi, i les històries que n’explicave els meus amics de scannerFM demostraven que aquell ja no era el festival que m’havia vist fer-me gran. Jo ja vaig viure la creixent British Invasion, però de l’any passat em van explicar històries que feien que els veterans se sentissin autèntics estrangers al FIB. Benicàssim, un dels festivals més mítics de tota Espanya, ja no era nostre, ens l’havien pres, l’havíem perdut.
Aquest any ja ni em vaig plantejar anar-hi , tot i que m’hagués fet gràcia veure-hi Charlotte Gainsbourg, Ray Davies, Gorillaz (fotos) i PIL. I aquests dies, assabentant-me pels mitjans del descens d’assistència, he tingut un sentiment una mica estrany, com de victòria poètica, com de “ja us ho haviat dit”, com de “tal faràs, tal trobaràs”.
Al festival hi ha anat moltíssima gent, d’acord, unes 30.000 persones per dia, però l’any passat van anard-hi unes 50.000, és a dir, que una mica de patacada se l’han fotuda. No puc dir quines han estat les causes del cop, en un 2010 en què la competència ja no és tan forta com altres anys i en què l’oferta de festivals ja no és tan excessiva: si el cartell era fluix (fa anys que ho és, i la sensació que tinc és que l’any passat era pitjor), si ha deixat de ser la novetat per als anglesos (que són un 60-70% del públic), o si la gent que ha fallat és la d’aquí. La veritat és que no ho sé, però sí que sé una cos: aquest any no conec ningú que hagi anat al FIB.
Ah! I jo divendres me’n vaig a l’Indietracks.
Fotos: Archivo FIB / Óscar L. Tejeda
Una vegada més ha demostrat que és una bèstia escènica i s’ha tornat a posar el públic a la butxaca. Al Cruïlla, força gent i poques cues.
Crec que encara no ho havia explicat, però al proper desembre aniré al meu primer ATP, el festival amic del Primavera Sound que proposa a un cap de cartell fer de programador del festival (també son els responsables dels Don’t Loock Back, en què es convida a un grup a tocar senceret, de dalt a baix, un disc emblemàtic de la seva carrera, al Primavera n’hem pogut gaudir d’uns quants).
Al desembre es farà la segona edició del Bowlie, un festival que se celebrarà en un ressort a prop de Bristol (bé, a prop, a prop: ens empassarem dues hores de tren i bus per arribar-hi) i que, com la primera, comissionaran Belle & Sebastian. I clar, és el somni de tot aficionat al pop escocès (el meu cas), i de tot aficionat al pop en general. Mireu el cartell i ploreu, d’emoció o de pena si no teniu ja l’entrada (gairebé no en queden):
BELLE & SEBASTIAN (!) / TEENAGE FANCLUB (!) / ISOBEL CAMPBELL and MARK LANEGAN (!) / JULIAN COPE (!) / THE VASELINES (!!!) / THE NEW PORNOGRAPHERS (!) / VASHTI BUNYAN (!!!) / THE APPLES IN STEREO / FRIGHTENED RABBIT / FIELD MUSIC / HOWLIN’ RAIN / THOSE DANCING DAYS (!) / THE DUTCHESS AND THE DUKE / SILVER COLUMNS / FOALS / CRYSTAL CASTLES / DEAN WAREHAM PLAYS GALAXIE 500 (!!!)/ MULATU ASTATKE (!) / EDWYN COLLINS (!!!!) / STEVE MASON / DIRTY PROJECTORS / THE ZOMBIES (!!!!!) / JENNY AND JOHNNY / SONS AND DAUGHTERS / TREMBLING BELLS / ABIGAIL GREY / ZOEY VAN GOEY / THE 1900s
Doncs bé, això us ho explico avui perquè avui s’ha confirmat l’assistència de The Zombies, uns dels meus herois, als qui no he vist mai. L’any passat em vaig plantejar anar a l’Azkena per veure’ls, però al final no ho vaig fer, i estic molt contenta perquè per fi els podré veure. Ara, no venen amb l’alineació de luxe original amb què van celebrar el 40 aniversari de l’Odessey & Oracle, si no amb la formació habitual, encapçalada pels membres originals Colin Blunstone (veu principal) i Rod Argent (teclats, veus).
I ha estat entrant al seu MySpace a propòsit d’això, que hem vist que The Zombies tenen prevista una gira per tota Espanya que passarà per Barcelona el 5 de novembre, segons el seu web, per La [2] de l’Apolo. A la web de l’Apolo encara no apareix, així que vaig a veure si puc confirmar-ho.
embedded by Embedded Video
YouTube Direkt
Estic experimentant amb l’Spotify.
La setmana passada, per escriure l’entrevista a Joann Sfar, director de Gainsbourg (Vida de un héroe) –no està penjada al web, però avui encara la podeu trobar al quiosc–, em vaig fer una llista de reproducció a Spotify amb la discografia completa del Serge, ordenada, perquè per escriure sempre m’agrada aïllar-me amb música que m’ajudi a posar-me en situació.
La veritat és que, tot i que jo en sóc fan, de Gainsbourg, domino molt més la seva producció de finals dels seixanta i principis dels setanta que no l’anterior i la posterior, i arran de la pel·lícula m’he llegit la seva biografia (que feia temps que tenia a casa arraconada) i he estat escoltant els discos que no tenia tant escoltats.
Doncs bé, feia dies que volia penjar la llista de reproducció que em vaig fer al blog, i per fi me n’he sortit (ho havia fet un cop i no m’havia tornat a enrecordar de com es feia n_n’). Així que si voleu aprofitar l’estrena de la pel·lícula per fer una mica d’immersió en Gainsbourg, o per recuperar-lo després d’una temporada de no escoltar-lo, i si teniu compte a Spotify (si no el teniu, busqueu algú que us hi convidi JA!), podeu fer clic aquí: Serge Gainsbourg.
Per cert, per si no ha quedat prou clar, la pel·lícula m’encanta. Avui precisament la tornaré a anar a veure.
Us recomano moltíssim la pel·lícula Gainsbourg (Vida de un héroe), que s’ha estrenat avui. Si voleu saber els meus motius, avui us haig de redireccionar a SerieBCN.
embedded by Embedded Video
YouTube Direkt
Va costar, però al final el nostre fotògraf, l’Scott Chasserot, va aconseguir fer la foto del Joan Miquel Oliver amb la Mia, la filla del Ferran i la Louise d’Anímic, a coll per a la portada del Time Out de demà (si no sabeu de què us parlo llegiu la primera i la segona entrega del making of de la portada). I va costar perquè la Mia plorava cada vegada que la seva mare la deixava. A la foto, els seus pares fent-li gracietes per consolar-la entre presa i presa.
Quan ja estàvem a punt de tirar la tovallola (es va parlar fins i tot de fer un muntatge amb Photoshop…), al Ferran i la Louise se’ls va ocórrer que potser si li donaven en biberó la Mia s’adormiria i aleshores l’Oliver podria agafar-la. I així va ser. A la foto de sota, però, una de les temptatives fallides, amb el Ferran fent una foto de la seva filla als braços d’un dels seus ídols.
Vam acabar amb una foto de família que també sortirà a la revista, perquè ningú no es pensés que ens ho havíem inventat, i que la nena era de veritat la dels Anímic.
I l’Oliver, l’Scott, el Diego –de negre, el director d’art de Time Out– i jo, vam celebrar la feina ben feta amb una botifarra amb patates i pa amb tomàquet en una fonda de Collbató. El descans dels guerrers.
Si voleu saber com va quedar al final la portada, podeu buscar el Time Out al quiosc a partir de demà. El Diego l’ha editada força, i té un punt renaixentista molt xulo. L’Oliver sembla una madonna.
Si pot ser, a banda de mirar la portada al quiosc, compreu-vos-la n_n
Aquesta és la Mia, la filla del Ferran Palau i de la Louise Samson, amb ella a la foto, les dues veus del septet Anímic. Com us explicava ahir, és una de les protagonistes de la propera portada de Time Out Barcelona, dedicada a la nova onada de pop català. L’altre protagonista és el Joan Miquel Oliver, que a la foto de portada l’havia d’agafar a coll.
La Mia és molt guapa, i no ho dic per compromís. Quan vam demanar al Ferran i la Louise si ens la ‘deixaven’ no sabíem que ho era tant, així que millor per a nosaltres. També és molt simpàtica. Té 9 mesos (la Louise estava a punt de sortir de comptes en la presentació d’Himalaya al setembre a l’Apolo) i tot just la setmana passada va començar a gatejar.
Però clar, és molt petitona, i no acaba de fer-li gràcia que la gent que no coneix l’agafi. Així que la sessió es va complicar una mica, perquè cada vegada que la Louise la deixava i la passava a l’Oliver, la Mia començava a plorar desconsoladament… A la foto, ells tres a la caseta de Collbató on viu al grup.Al fons s’hi veu la Núria, la guitarra d’Anímic.
Si voleu saber si finalment vam poder fer la foto de portada o no, haureu d’esperar fins demà. Intenteu reprimir les ànsies i dormir tranquils.
© 2010 Time Out Group Ltd. Tots els drets reservats.
